Últimament, a la Seu d’Urgell va haver-hi brots de violència i robatoris i no és molt estrany. La crisi derivada de la COVID-19 hi ha minvat molt els ingressos de particulars, pimes, microempreses i, és clar, que les frustracions generades per un sistema que provoca desastres com el de la pandèmia té conseqüències que afecten a totes les persones.
El que és sorprenent, és que no hagi passat abans. Una àrea fronterera, on la prostitució, el tràfic de drogues i de persones, són pràctiques habituals, no hi ha res que ens pugui agafar de nou.
El problema de l’atur dels i les joves del Pirineu i l’estacionalitat de l’ocupació amb el monocultiu del turisme n’és el responsable. Ara que estem en campanya electoral, ens agradaria saber quins plans hi ha per als joves amb zones on la taxa d’atur juvenil és quasi insostenible.
El que hem de demanar a la casta política, és que hauria de ser precisament menys «casta» i baixar al nivell de la gent, de les classes populars i esbrinar quines són les necessitats de les persones. Quins seran els perdedors i guanyadors del futur?, si encara n’hi ha, de futur.
Què volem? El llegat que deixem als nostres filles i fills pot ser motiu d’orgull o de neguits, d’interrogants sense respostes fiables. Podria parlar de papallones, que la vida és bella i que un ésser superior ens ama a tots i totes, tot i sabent que una lectura positiva de la vida passa per una lluita permanent i que les papallones són, fins i tot indicadors de l’escalfament global, de l’empitjorament de la nostra qualitat de vida i per tant del nostre futur.
I ara què?
Yann Marais
