No vull deixar acabar de veure com aquest 2020 acaba de donar la sang sense parlar de Boris Vian, escriptor, trompetista de jazz, compositor, inventor, actor i cantant de cabaret, patafísic, però també poeta, malgrat l’impostor Alain Verjat ( amb v de ver ) no l’hagi inclòs a la seva antologia de la millor poesia francesa del s XX, com tampoc Georges Bataille, Blaise Cendrars ni René Char!
És clar que si hi hagués ficat B. Vian, hi hauria d’haver posat «Le deserteur» i això ja era massa pacifista per un francès comme il faut.
Heu vist una b alta al títol d’aquest text, idò Vian era una b alta molt alta i escarransida amb potes de be bop que no considerava existent cap frontera entre les seves professions, gèneres ni entre això que vostè i jo anomenem «real» i «irreal»o «assenyat» i «foll», de manera que Vian no pot ser enmig d’aquesta pandèmia més vigent: tota la realitat ha esdevengut borisiana, això sí, sempre i quan a la sordidesa en blanc i negre actual li poguéssem afegir unes notes de color de «bandes dessinées» i el lleguatge no servís per encobrir l’absurd, sinó per posar-lo en evidència «gaiement» i tragicòmica i els invents no tant per embrutir més el món del que ja n’està, ans per fer cóctels amb una cancó al piano o llençar hòsties consagrades amb un bazoca ( imagineu l’orgasme de Charles Baudelaire si des de l’altre món ha pogut gaudir de tot això: vosaltres el podeu assolir des de la vida, una b alta m’ajuda a recordar-vos-ho, sobretot si encara sou verges de Vian: «com el descobriment de l’amor,, com el descobriment de la mar, el descobriment de Boris Vian marca una data memorable ennostra vida».)
ës igual si ja trniu una edat: a B. Vian que suposadamant enguanys ja n’ha fets100, el trobareu amb una «rage» juvenil molt maig del 68, en forma, tanten forma com le de Daniïl Kharms, el seu alter ego rus de major lletjori víctima d’una mort digna de l’enginy de Sade.
Però tornem al gabatx del segle XX: afegim que la seva va tenir lloc dins la foscor d’unpati de butaques mentre veia a la gran pantalla un film inspirat en una de les seves pitjors novel·les: J’irais cracher sur vos tombes (1946).
Diguem que la millor és L’automne à Pékin (1947), que no passa ni a la tardor ni a Pequín i la segona millor és L’écume des jours (1947). Si sabeu francès, cercau les seves obres completes en Robert Laffont i, si no en sabeu, vian ha tengut la sort de gaudir de bons traïdors tant en espanyol (García Hortelano de El otoño en Pequín, editorial Tusquets) i en català (Jaume Fuster de L’escuma dels dies, editorial Columna, on també hi ha un recull de contes, L’home-llop, entre els quals aquell de la taxista nimfòmana i assassina que atrolella un munt de tios en la nit).
Boris Vian ja és un clàssic, i no perquè hagi estat assimilat, sinó perquè 100 anys després de morir d’un atac de cor les seves obres encara n’hi poden produir un a més d’un. I en tot cas no han perdut frescura ni olor les seves flors «maladives», capaces d’impregnar la vostra roba com la ferum d’un sense sostre d’una gran urbs.
Andreu Escales i Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
