En una petita vila, a la frontera al nordoest, els carrers estan deserts i l’ambient fresc, per no dir directament fred, no invita a sortir de casa. Ens avorrim junts en família. La visió limitada de l’espai casolà no deixa sentir ni veure res més tret de la ficció i l’ imaginari dels i de les que, tancats i amagats rere un llibre o una pel·lícula, no volen saber res més.
Si surts perquè s’ha de sortir, et pots topar amb una ombra que creua el carrer per anar a comprar castanyes a la parada que es troba a la cantonada.
L’alegria ha desaparegut, les parelles amb nens participen del ritual dominical, que es pot resumir així : «estic sol i m’avorreixo o ho faig en família perquè fer-ho en família és la raó principal per romandre junts».
«Dia que passa, any que empeny», «anar fent», «tot normal». Totes aquestes frases que amaguen nostra mediocritat, la resignació amb la qual podem suportar nostra covardia i les nostres pors que ara mateix es centren en la covid-19.
La vida al ralenti ens condemna al silenci, al cap baix, a la submissió i a dir amèn amèn a tot.
És possible caure més baix o cal reaccionar i dir «prou» amb covid o sense covid? la vida segueix i cal que la salvem de tots els monstres que esperen per l’emboscada autoritària, remuntem, doncs: la lluita ens espera. A les places de les nostres ciutats i pobles hi ha molt espai, molta voluntat de tirar endavant, tot i els auguris negres i nostres polítics incompetents.
Yann Marais
