Dilluns passat va ser fallat el Cervantes d’enguany i ha resultat recaure en un degà de la poesia en espanyol, malgrat ser ell nat al País Valencià , en Oliba exactament. Paco Brines no és pas cap desconegut precisament en l’àmbit lletrut de l’Estat espanyol. Membre de la RAE, ja havia obtengut un insòlit èxit lector en 1986 amb el seu llibre de poemes El otoño de las rosas (Editorial Renacimiento, Sevilla, novembre de 1986).
Brines era molt amic de Carlos Bousoño, a l’absència del qual no s’hi deu haver acabat d’acostumar malgrat haver mort ja fa cinc anys. No costa gaire.
Què?
No acostumar-se a la mort de poetes que hom ha conegut personalment, com Carlos Bousoño o mossèn Pal, qui, per cert, devia conèixer i gaudir més del premiat que no pas un servidor. Ara, bé, em va semblar una bona persona recitant els seus propis poemes o recomanant-me que llegís molt en català si jo en la nostra llengua també volia esdevenir poeta. Una bona persona i sàvia que és segur que en sabrà fer un bon ús dels 125 000 €. Si no li basta el temps per invertir-los, que sàpiga que a L’Alternativa no anem pas sobrats…
Andreu Escales i Tous
PS Si us agrada de llegir poesia sentimental però un xic menys cursi en espanyol, us recomanaria més aviat tirar d’un Sánchez Rosillo del 78 o d’una Carmen Albert García del 88. Ja veureu quin bouquet que es gasten!
Ara si ,tanmateix, voleu seguir, fort i no et moguis, essent fidels a Brines, a la Sant Agustí hi ha un totxo seu considerable editat per Tusquets, col.lecció Nuevos Textos Sagrados.
Llicenciat en Filologia Hispànica
