Com els capellans i mossens solen ser homes i, al nostre Principat, principalment catalans (encara que per poc temps) poques vegades fan allò que damunt la trona prediquen. Per exemple, no sempre són persones generoses en consonància lògica amb el lema pro caritat evangèlica.
Tanmateix hi ha excepcions i, com a tals, dignes ferm de lloança. Una d’elles és l’enguany finat Manuel Pal i Casanovas, nat en 1932 a Artedó, «petit poble que puc anomenar meu», i un home que a tants ha obsequiat amb la seva alegria incombustible i catòlica, i a mi, i a tants ens ha regalat molts dels seus poemes, sia en veu alta (recital al Blau Arts cafè fa una vintena d’anys, per exemple), sia amb lletra impresa o manuscrita (enguany seran molts els qui prest trobaran en falta la nadala seva).
M’agrada recordar-lo ara que la seva presència espiritual encara és calenta, almanco tèbia, com a un home afectuós i alhora, en la intimitat, meditatiu.
Un pirinenc sí, però amb una sensibilitat i una curiositat insadollables, que va escriure tant de la cocciària bengalensis ( Temps de cantar, pàgina 176 ) fins, com A. Machado i Augusto Monterroso, a la musca domestica ( «Una cosa m’agrada de tu: res no menysprees», pàgina 182 de Temps de cantar, Barcelona, 1983 ).
També el mossèn d’Artedó va ser un gran amant de la bellesa i amic de totes les arts, èpoques i països. De vegades anava a visitar qualque obra ex professo, com ara el Políptic (1426-27) de Gant de Jan van Eyck o la catedral romànica d’Espia (en llatí: Domus santae Mariae Spirae).
Mossèn Pal era un poeta que, salvant les diferències, que no són poques, em recorda J. V. Foix. Conflueix amb ell en enviar o regalar poemes originals als seus amics, en estimar sense mànies igualment el clàssic i el modern i cultivar, en contraposició, una poesia molt formal amb estrofes tan consolidades com el sonet o relativament innovadores a casa nostra com els haikais.
Acabaré aquest humil homenatge amb la transcripció d’un seu sonet intitulat precisament com la ciutat des d’on escrivim i publiquem això:
La Seu d’Urgell 1989
«Quan bufa el vent fins corre fulla morta
i, no cal dir, la barca amb bona vela.
Aquest sonet et sigui humil estela,
en no poder bastir més alta porta.
De l’aigua hauràs salvat ribera i horta,
on l’aigua jugui que de res recela.
Fullatge amic ja veig com cobricel·la
calmosos vianants, que el camí porta
vores enllà. Oh, ciutat, has crescut,
no sé si més en vicis o en virtut.
Erro, si em dol com un malson real
sentir a ponent ressons d’antisalmòdia?
El postmodern ací s’ha fet paròdia?
Ofèn o honora el clos la catedral»?
14-5-89 (de la pàgina 269 de Vida, t’estimo,
Tram3s, la Seu d’Urgell, 1992).
Andreu Escales i Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
