1er premi: les dones de l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars i Andorra.
2on premi: els/les qui/quines tasten els seus plats.
3er premi: ha quedat desert per excés de consumisme.
S’ha de menjar per viure i no viure per menjar.
Mai no sabrem tota la saviesa i la cura que tenen les dones de casa emprant tot el que tenien al seu abast per nodrir les seves famílies quan 1 l d’oli en la primera postguerra civil arribava a valdre 100 ptes, quelcom pràcticament impossible. Clar que a l’època ja hi havia colmados i botigues de queviures, però no supermercats on, amb l’excusa dels bons resultats econòmics, es ven el bo i el dolent en quantitats industrials perquè sempre hi ha ofertes meravelloses amb regals de tota mena per enganxar la mainada. Tant d’esplendor és impossible, és el luxe miraculós de la gent pobre, un mirall i un miratge tan inabastable com el cel.
Per tant, a mi m’agradaria ser un ratolinet dels prats de la muntanya per observar aquestes dones de la muntanya collint herbes de tota mena per curar-ho tot i, fins i tot, el mal d’alçada.
Sàvies alquimistes que sabien recuperar-ho tot i més per alimentar la prole i l’home, que no sols havia de complir, sinó també de treballar.
Mai no es farà un homenatge tan sentit a aquestes brillants cuineres que ens han deixat uns plats tan genials com un tinxat o un civet de conill i tants i tants de plats que formen l’eix principal de la cuina del Pirineu.
Bolets d’una gran varietat acompanyant plats de carn, espècies de la muntanya que s’afegeixen a un brou de per si ja ric i alimentós.
Llavors, en parlar de gastronomia, de què collons estem parlant?
Quan aleshores tot es conservava en sal, meravellós cristall de vida, perquè encara no hi havia neveres.
Bon profit, nois i noies, i si en voleu més sempre n’hi haurà.
Yann Marais.
