Sí, estem de merda fins al coll, i la confirmació de tot això és el meu viatge a la Catalunya nord per fer-hi un tràmit administratiu.
Els efectes del centralisme a França i als llocs on hi havia una llengua vernàcula molt important fa que parlar aquesta llengua, en aquest cas el català, es converteixi en tot un esdeveniment. Fins i tot la gent aliena a la conversa que podíem tenir es sorprenia i es preguntava on nassos havia après l’amo del restaurant el català.
Fent una projecció sobre el que podria passar amb un govern centralista a l’Estat espanyol, amb sols trenta anys ens trobaríem en una situació similar.
El nacionalisme francès, com l’espanyol, es nodreix de la llengua i la cultura dominant a més a més de les gestes i els grans personatges de la Història, Història que, per cert, han escrit els vencedors i que és totalment subjectiva.
Preguntada la secretària del notari sobre on havia d’anar si parlava català, m’ha dit que parlava espanyol i una miqueta de català i que els seus dos fills anaven a la tarda a una escola de català (quina raresa!). El que és encara pitjor, existeixen a França acadèmies que volen eliminar l’accent regional en la forma de parlar el francès de les persones.
Veiem com l’ultranacionalisme francès i jacobinisme ens porta cap a una situació ridícula i d’esquena al republicanisme, quan volen fer de les persones un exèrcit «cocorrico», que és en francès el crit del gall, símbol d’aquest estat veí.
Nosaltres com «paletos» vam parlar català tota l’estona i alhora ens vam adonar del potencial que tindrien els Països Catalans en el seu conjunt: bellesa, diversitat i autenticitat.
Hi tornarem i farem país com en fem des de la Seu d’Urgell, tot i respectant totes les llengües del món incloses el francès i el castellà.
Yann Marais.
