No és poc fer el salt del primer d’octubre al 3 d’octubre del mateix any 2017 sense parlar de l’enorme mobilització ciutadana. Aquest tres d’octubre tot podia ser possible, si no fos per la renúncia dels partits de govern, perquè quan es renúncia, es perd i s’obre la porta a un discurs com aquell del rei Felip VI que semblava un talla i empega d’un discurs de Mariano Rajoy i alhora una indicació exacta del que havia de fer el poder judicial: condemnar els activistes independentistes abans de ser jutjats.
Aquest discurs serà històric i demostra que la monarquia espanyola es va botar amb molta d’alegria el principi de neutralitat i de representativitat de l’Estat espanyol. La resta de la història ja tothom la coneixem…
La declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 va ser el tret de sortida de la cacera amb la famosa frase: «¡A por ellos!», i»A por ellos » vol dir que tenim 9 presos polítics i 2850 persones encausades.
La dreta triomfa i Vox marca el camí de la Fiscalia per la seva posterior actuació, tant com a acusació popular, com al Congrés dels Diputats, on Ciutadans i PP aplaudeixen les ruqueries i falses notícies, així com els efectes verbals excessius d’una extrema dreta molt agressiva que comença el camí de la regressió democràtica i dóna suport al 100% a una monarquia corrupta que sols parla català «en la intimitat».
Si de regressió es parla, podríem acusar al PSOE i la seva sucursal el PSC d’intervenir permanentment la Generalitat tot retallant competències i certificant la defunció de l’autonomia, aquesta joguina trencada que en si mateixa és corrupció ( per exemple, el 3%) i que posa la classe política catalana en una cruïlla: o assimilació o independència.
La ruptura amb l’Estat espanyol fa por i l’Íbex 35 no vol sentir a parlar d’una dissidència econòmica que afebliria molt l’Estat espanyol. Tenim assegurat el xoc de dos conceptes de societat i amb Caixabanc que esdevé el primer banc espanyol, el que situa el repte d’un nou estat en un món global i depredador.
La ruptura no tendria perquè ser traumàtica, però: hem après les lliçons de l’octubre de 2017? Potser existeix aquí un dubte raonable. La brutalitat de la repressió ens va ensenyar l’odi visceral organitzat per la premsa espanyolista i els poders fàctics amb les conseqüències psicològiques, físiques i emocionals que això representa.
Aquestes lliçons haurien de servir per a la resta del conjunt dels Països Catalans, des de la Catalunya nord fins Alacant, passant per les illes Balears, si volem ser «algo» a mig termini.
Yann Marais.
