Barcelona, Passeig de Gràcia, ahir.Exulto. Comparteixo plenament l’alegria de les dones per aquesta gran victòria. La seva revolta és la meva, directament relacionada amb la de l’ú d’octubre perquè són lluites per l’alliberament. Difícil parlar de feminisme sent un home, perquè sempre hi ha una part de misteri en l’altre sexe, però un cop assumida la feminitat masculina és tan fàcil com a les dones sentir la seva part de mascle. No en va el clítoris és un fal·lus amagat com tampoc no és en va que cul endins els homes hi tinguem la pròstata, font de plaer. Tinc 62 tacos, i tot just en fa quatre o cinc que he descobert que aquella zona rugosa de l’interior mig de la vagina servia per lubrificar, de vegades explosivament, i que també és una font de plaer. També que cada sexualitat és única. Tinc una amiga que té tres tipus d’orgasmes: el clitorià, el vaginal i el mental! Tinc un amic, bellíssima persona, amant ideal, que desfoga les seves fantasies i la seva energia, als lavabos públics o altres indrets discrets, masturbant-se, i una amiga, un dia d’estiu que passejàvem per un bosc bastant freqüentat, es va entestar en menjar-me-la enmig del corriol… Tothom s’ho sap, poca gent en parla, de llur sexualitat. Llavors vas al matrimoni més peix que un carpí, i passa el que passa. I quan demanes a la parella que li abelliria no s’atreveix o no sap expressar-ho.Ja ho hauries de saber t’etziben, com si un servidor fos omniscient, o callen, ai, no ho sé… I alguns, uix quin fàstic, només l’imprescindible per la reproducció, no han vist mai la parella despullada. I son jutges. I ens manen. I amb una mica de mala sort, quan estàs ensenyat ja ets vell, invisible. Estem en una condició pre-humana diria.
Sexe a banda, m’he criat en una família de feminisme combatiu, en temps d’absolutisme masclista. La primera màxima del pare era que la mare Sempre tenia raó i tots participàvem del servici domèstic. Ella seguia enduen-se però la part de la lleona de la tasca, pobreta, admirada, gens abnegada però! Perquè dissimular una realitat? Les dones feu el que voleu amb els homes. I molts, per venjança, tiren de violència, de domini, per pur complex d’inferioritat. Amb aquest bagatge tant modern per l’època vaig formar una primera cèl·lula familiar que jo volia oberta. Vaig patir amargament la mossegada de la gelosia. El segon intent va donar fruits, i, d’una manera maldestre, vaig estimar la mare dels meus fills durant vint anys. Masclismes subtils, feminitats enterrades, el torrent de l’existència se’ns endugué. El tercer intent va ser el millor. Érem bastant complementaris, havíem anat aprenent a viure a garrotades, a fer l’amor més be. Ja teníem una edat, un principi de saviesa. Però no prou. Vam caure de nou, de molt alt. Em vaig fer molt mal i en vaig fer a d’altres, amb totes les bones intencions, aquelles que empedren l’infern, on he romàs uns quants anys en el darrer decenni. Vaig deixar de ser feminista, comprovant esfereït com les superiors virtuts femenines s’acompanyen de vicis i perfídies no menys superiors, i com l’home cau, i torna a caure i cau de nou. Quin avorriment. I ara, sortint d’una etapa de pèrdua de confiança en la humanitat i en mi mateix com a partícip, reivindico més que mai el drets i el deures a la revolta, a l’alliberament, a la superació, a l’amor.
Professor d’Història
