Dionís és el paradoxal déu de les màscares i de les metamorfosis. Encarna l’esperit del teatre i posseeix infinitud de màscares sota la seva pròpia.
Les màscares de teatre, en la tradició grega, representant un personatge –prosopon– han donat el nom a “persona”.
Les màscares, al llarg del temps, han permès a l’home de transformar-se i a assumir la identitat d’un altre ésser momentàniament representat. Amb el seu doble poder màgic (protegeixen i espanten) mobilitzen, congelen i neutralitzen un rostre.
Un bon dia sempre és acompanyat d’un somriure.
L’absència de l’expressió mímica dona lloc a la por, al neguit de no ésser reconegut i de no reconèixer l’interlocutor.
Les màscares amaguen una personalitat i neutralitzen tota expressió per agafar un rol, un paper imposat i no escollit.
Si tothom porta la mateixa màscara, entrem en el concepte d’Anonymous, perquè tots els actors són el mateix. Els rostres anònims fan por. El fet de no reconèixer el seu interlocutor i no identificar-lo, impedeix una relació sincera
En la comunicació no verbal, justament, la bellesa d’un rostre és l’identificació de cada individualitat amb les seves particularitats mímiques. Aquestes acompanyen el diàleg de les seves intencions i sentiments. Això ens duu a una individualitat castrada. Ens hem de negar la possibilitat de comunicar per una boca tapada. És l’amputació de la mímica no verbal: la boca riu, besa, fa ganyotes, plora…
Les màscares estereotipades , com les del teatre japonès, subratllen els trets característics d’un personatge. Existeixen tant tipus de màscares com de gèneres humans. Han estat àmpliament utilitzades pel teatre japonès Nô.
Una de les primeres màscares emprades pel teatre japonès Nô, és el tipus de màscara blanca Ko-omote o “petita cara”.
Un tipus de màscara japonesa anomenada Mambi significa“ celles perfectes”
Finalment, l’única mobilitat que assenyala la mirada són les celles.
Aquesta alternança entre els rols del portador de la màscara i la mateixa màscara s’inverteixen i la força vital de qui la porta pot apoderar-se d’aquell que estava protegit: és quan el protector es torna l’amo.
La mascareta sanitària, ens ha atorgat un rol col·lectiu imposat.
En aquests moments, la societat ens imposa un símbol d’identificació. És, de fet, un símbol de patologia: estem malalts?
