Tenim un edifici magnífic on es troben els servicis socials
(SS) de la comarca de l’Alt Urgell. Li diuen el «centre cívic», un nom molt políticament correcte que fins i tot fa bonic. El CAPAU, com es diu, és una oficina plena de funcionaris i funcionàries.
Definició de funcionari: abans de tot cobrar el sou a fi de mes, després anar a fer el cafè «quan toque», mirar si el seient està ben equilibrat i calent pq la persona indicada pugui fer còmodament la seva feina, però d’això no molt i, si us plau, no emprenyeu el personal.
Però: què passa amb la gent que viu sola amb pensions petites que no cobreixen les seves necessitats? Per contestar s’hauria de definir bé el que són els ss i, en comptes d’esperar l’usuari derrere de la taula del despatx, poder el funcionari/ària s’hauria d’anticipar a la jugada, fer un seguiment exhaustiu dels usuaris i les usuàries aïllats a ca seva esperant una mort que s’anuncia pel pudor que sortirà del pis.
Això no és la manera: necessitem ss que, sense haver de recórrer a suposades ONG’s privades i religioses, siguin proactius a peu de carrer i amb recursos suficients per dar qualitat de vida i acompanyament a les persones soles, que són gent gran en la seva majoria i que estan oblidades assegudes en un sofà amb, poder, una mascota a la vora i mirant el rellotge que els indica que els falta poc temps.
Yann Marais.
