A la memòria de M. Gandhi en el 72è aniversari del seu assassinat.
Què fa desgraciat a un desgraciat? La freqüentació de la desgàcia? Don Quixot no és mai un desgraciat malgrat les desgràcies sovintejades de les seves eixides no filològiques en solitari o amb Sanç. L’un i l’altre tenen al seu favor ser beats amb gràcia, enginy o bon vi moral malgrat inspirar-se sovint en vi xerec de les tavernes del seu caminar a la bona de Déu, dels gegants, molins, pluges, cabrers…També salva don Quixot de ser un desgraciat el fet que estigui enamorat (o s’ho pensi) d’Aldonça Lorenço, la seva gentil aimia «Dolça del Tobós».
Perquè com ja diguera Walt Whitman, qui camina sense amor va amortallat cap al seu propi funeral. I don Quixot de fet es deixa morir en ser derrotat a Barcelona i veure’s indigne de l’amor de Dolça.
Tanmateix mentre manté la il.lusió cavalleresca, el seu somni icarià avant la lettre, el seu regne de la llibertat, la igualtat i la fraternitat don Quixot no és cap desgraciat estrictu sensu. En tot cas és un somniatruites, un veillard decrèpit, un demodé intempestiu a la intempèrie i fins un poeta i un artista d’aquests que treballen amb materials reciclats.
Comparteix en part les raons de no ser un desgraciat amb Vósxev de La rasa de PLatónov i amb altres personatges dostoievskians i marktwainescos dels noms dels quals no me’n vull recordar suara i que comparteixen ser aliens tant a l’odi com a la vergonya.
Quant a don Quixot no té por de ser vist per Sierra Morena «fent ioga» nuet, ell que és tan blanquet de pell i tan blavet (no «blavero»), de sang cristiana vella carpetovetònicavisigoda.
Tampoc don Quixot és un desgraciat perquè és un il.luminat talment Raimundo Lulio, com ja va saber veure al seu dia Palau i Fabre (vegeu Quaderns de l’alquimista). Ambdós són enamorats tot activitat, dos folls d’amor engrescats i engrescadors, és adir, polítics. Gent amb una voluntat de ferro forjat en consonància amb els temps de crisi que els varen tocar en dissort (segles XIII i XVI-XVII respectivament). Són lluitadors barbuts de mena, incansables, moderns.
Ara bé, si a la fi don Quixot recobra in extremis el seny aristotèlic, el sentit de la mesura i el decòrum, mestre Raimon mor sense atényer tal sort ni la redempció, per tant, ni de la postmodernitat ni de la postveritat contemporànies.
Andreu Escales.
Llicenciat en Filologia Hispànica
