Remeno el poc que tenc, cerco els objectes quotidians i no trobo res. No trobo res perquè no tenc casa, a no ser que es pugui dir «casa» a un forat en la paret o qualsevol aixopluc precari. La meva intimitat és pública, estranya a la gent. La meva higiene personal és igual a 0, perquè no tenc casa i en l’hivern l’aigua està gelada.
Això podria esser una de les reflexions que podria fer una persona sense sostre, és a dir, invisible, quan ni tan sols no es compleix el que diu la constitució espanyola respecte a tenir un habitatge digne.
Amb addiccions o sense elles, un home, perquè sol ser un home, assegut en un cap de cantó de la Seu d’Urgell està demanant almoïna. Quin fàstic! I això perquè no és a Andorra (l’Andorra confessional catòlica), on captar és delicte.
L’habitatge està sotmès a la llei capitalista de l’especulació i no és pas un objecte social, una obligació per a l’Administració que ni tan sols respecta els Drets Humans.
En aquestes condicions ocupar és una qüestió de dignitat, una solució vivencial que reivindica la persona com a ésser social i, com dèiem abans, que té drets.
Tot això és el que puc pensar des de la meva xabola i dedico aquesta reflexió amb un somrís a tota la gent benpensant i benestant.
No som objectes!
Yann Marais
