Estic en deute. La setmana passada havia d’escriure sobre el medi. Jo mateix vaig demanar que se’n parlés a la reunió de redacció setmanal. Jo vaig demanar aquesta secció al diari quan el varem parir. Per mi és un tema cabdal. També dec, de fa mesos, un decàleg sobre la millora del medi que es veu que em vaig comprometre de fer a la tertúlia de l’Ateneu, encara que no ho recordi. I segueixo barrinant. Des de petit que hi penso, i he volgut viure el més coherentment possible amb el que pensava. Hi ha un component de decreixement, seria el primer punt, que en porta d’altres. Si la decisió es pren de jove, el capital no acumulat acaba sent important. Ho sigui, aprendre a viure amb pocs recursos, diguem que tibar les regnes del cavall del consum. Soooo! El creixement és indestriable del caràcter humà, però l’educació és l’eina per modular aquest instint cap a creixements interiors, interessos superiors al melic. Parlo d’art, de cultura, de ciència o tècnica no tant sols monetaristes, segon punt. El tercer té tela perquè pot ser el social: No n’hi a prou d’intentar viure d’una forma sostenible, amb l’assumpció de la virtut franciscana de l’austeritat i la comunió amb la natura. Si no hi poses un ferm compromís de lluita social, la classe dominant es frega les mans, segueix depredant-te. Se’n deriva un quart punt, la denúncia. És una paraula lletja per a una feina ingrata, però necessària. Recordo, per exemple, una obra de cap al 2000, davant de l’Institut. Es substituïa la canalització vella, d’uralita, per una de més higiènica. Els operaris tallaven els tubs vells amb radial, produint un núvol d’amiant. Va ser l’hora d’esbarjo. Van sortir tots els de batxillerat, potser dos-cents, enmig de la boira tòxica. Per mi, una imatge d’horror digne d’Apocalyse Now. Quants veïns, quants d’aquells alumnes moriran de càncer de pulmó? Em sembla que ho vaig publicar en un diari de l’època. Mutis. Però anys més tard van venir a desmuntar un teulat d’uralita davant de l’Insti i els operaris semblaven astronautes. El meu oncle està morint per aquest element. Cinquè punt la memòria. En l’ordre del present, molt em temo que es segueix utilitzant el Glifosat com a herbicida a la Seu, per exemple. Calen normatives més estrictes sobre plàstics i la gestió dels residus, per exemple. Cal protegir el patrimoni, per exemple.
Em falten cinc punts per el decàleg. Els deixaré per el proper article, ja que la redacció ha decidit prorrogar el tema, sense mi perquè el meu medi intern està escarxofat, en consonància amb l’extern, si és que hi ha medis d’algú. Tenim un deute amb el medi. Podem negociar però l’haurem de pagar.
Professor d’Història
