Jo em demano: és delicte dir el que un o una pensa? La regla general serà callar-se per imperatiu legal. Els muts tenen la desgràcia o la gran sort, segons com es miri, de no poder expressar el que senten, el que han de denunciar de forma oral. Això no vol dir que les persones amb discapacitats no es puguin comunicar amb els seus semblants o que no tenguin la intel.ligència a bastament com per analitzar els fets que estan a l’abast de tothom.
El que l’Estat ens vol dir és que no som prou madurs o madures, que nostre coneixement és igual al d’un nin o nina, i que per tant hem de menester la seva tutela. Això té conseqüències incalculables en nostre dia a dia, això vol dir que no podem opinar ni raonar, ni protestar, ni demanar o reivindicar. Aquest principi vulnera drets fonamentals. Estar sotmès a una autoritat sense possibilitats de contestar-la ens mena cap a una dictadura.
Això és el «Gran Hermano», el somni fet realitat per a les grans corporacions econòmiques.»Tanto tienes tanto vales», això és la llei universal.
Un o una pot mentir, robar, matar, destrossar la Terra i, si això és la llei o la tendència econòmica, no passa res, tot es pot justificar. El principi d’autoritat, incontestable, és l’escut dels poders establers. Només admeten la democràcia sempre i quan en puguin treure qualque benefici, sobretot quan tenen raó, encara que en el seu cas no cal.
Aquest text no descobreix ni explica res de nou sinó que delimita nostra activitat llarga que pretén lluitar contra el principi de «tonto l’últim/a», perquè els últims i les últimes també són persones.
Yann Marais.
