De vegades la sang es coagula a la primavera perquè cada dia contemplem situacions esfereïdores. Al Mare Nostrum (que és el Mediterrani, immens abocador incontrolat de bosses de plàstic) hi mor cada dia gent que fuig del seu país on no hi ha oportunitats i on morir de gana, d’una malaltia que aquí es comuna o morir com a dany col.lateral d’un conflicte armat ( armat per qui?) és el més normal del món.
Però no passa res, és primavera, ja fa calor, la gent el proper diumenge a la platja (els que poden) es menjarà una paella sota d’una capa d’ozó cada cop més perillosament minvada i això ens afecta directament… però és primavera. Cabré dintre dels meus nous pantalons curts? Podré estrenar el meu nou bikini evidentment de marca? No passa res, hem feliços per nassos i pensar en positiu encara que molta gent no pot pensar en altra cosa que en com arribarà a fi de mes, si podrà pagar la Llum o si senzillament podrà sobreviure més enllà de la tardor vinent.
Però no passa res, és primavera i tot és meravellós. Una cervesa fresca, un nou amor però també unes «ereccions» municipals a la Seu i comarca on sobra testosterona i falten idees. Davant aquesta situació la sang no em bull, se’m congela de pensar en totes les mentides, en totes les manipulacions, en tot el malbaratament alimentari i en tot el menyspreu envers les persones en general.
Pensem en el que farem de la nostra vida.
Yann Marais.
