La solidaritat neix de forma espontània davant una necessitat imperativa o una situació d’emergència social o climàtica o «societal». Alhora és l’expressió de la germanor entre persones que es troben davant circumstàncies que no depenen de la seva voluntat.
La solidaritat necessita per a durar una organització per superar l’espontaneitat i per anar més enfora en les coses de l’esdeveniment que va engegar aquesta cadena d’interacció. Permet el creixement (empoderament de la gent) del conjunt de les persones afectades, tant si són víctimes com si no.
Els voluntaris o voluntàries, si bé s’han mogut per un sentiment general d’ajuda immediata, en la pràctica del voluntariat i l’autoorganització es fan responsables d’una tasca que hauria de ser de l’estructura estatal afectada.
Molt sovint aquest frec a frec té valors emancipadors d’efectes immediats que en molts casos duraran per sempre.
En contra, la caritat es dóna per motius religiosos en una situació permanent de mancances per part de l’administració competent i del sistema econòmic, la qual cosa acostuma els beneficiaris i beneficiàries a posar la mà sense res a canvi.
La solidaritat és emancipadora, la caritat no: és submissió als poders fàctics i, alhora, clientelisme envers unes religions que no volen explicar res més enllà de l’omnipresència de Déu/ dels déus.
Yann Marais.
