Nocturn.
Venc a recaure en un altre vespre d’hivern i Pirineu
per aquest illot de la ria estibat de mots dins una gàbia santa.
Els venc a nodrir d’esguards de bell nou encuriosits
i, no sé com, passa a les seves venes part de la meva sang.
Venc a rebre també jo, no ho sé, com a glòbuls de tinta,
sobretot quan els dies es posen a plorar des del cel sobre la vall,
baratada per la foscor als meus ulls en un port de mar…
Civitavechia, Òlbia, Eivissa,,,, salnitre i fum, oli surant…
Rebroll.
No sap ningú clar més enllà del mur res.
Cap humà ni heroi vivent no n’ha tornat,
diguin el que diguin excelsos Virgilis i Homers
i altres poetes amics de daurar la píndola
als oients oiats dels seus patriòtics somnífers.
Ningú no sap clar enllà del mur res
i fer-se un nom perenne entre els immortals
és el més digne obsequi a què un mortal pot aspirar.
Mes, si post mortem hi ha a sobre un cel, benvengut serà.
Llibertat.
La vida és quelcom de massa vàlua intrínseca com per fer-la malbé
treballant. Ara bé, si a damunt hom treballa en qualque
quefer que li és tan desagradós que mai no el faria
sense cobrar moltíssim, llavors sí, treballar és el que li dóna
tot el sentit i tota la felicitat a nostres existències.
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
