Tots els catalans i catalanes, es trobin on es trobin, demostren ser gent feinera. Fan i desfan talment manairons. Ara bé, si aconseguiu de deturar-ne qualcun per uns instants per aquestes muntanyes maleïdes de per aquí i demanar-li com va, com li va, és segur que en un 99% d’ocasions us respondrà amb un desganat «anar fen»(sic), la qual cosa no vol dir que les coses li vagin malament ni bé, ans tot el contrari.
I és que l’hipertrofiat verb catalaníssim «fer»(«el pitjor és no tindre feina», diu la funcionària d’on escric això ara mateix) resulta que és transitiu i en «anar fent» hi veig una enigmàtica perífrasi 100% castrada de Complement Directe.
Dit més clar: «anar fent».. què? país? el carrer? la vida? No ho sé, jo duc prop de 27 anys a l’Alt Urgell i encara ningú no m’ho ha sabut explicar. Però no perdo l’esperança: si hi ha qualcú que es vegi capacitat o capacitada per fer-ho, si us plau que no es talli.
Andreu Escales Tous.
Llicenciat en Filologia Hispànica
