Al nostre món, al segle XXI, més que mai les situacions de xoc entre comunitats són a l’ordre del dia. La falta de cultura, el no d’estudi d’humanitats i la manipulació dels mitjans interessats fan que la ciutadania vegi el món en blanc i negre.
Però açò no és nou de tot i ja se sap que si vols matar( en sentit figurat), pots acusar a la resta del món dels mateixos mals que tu pateixes i així donar totes les excuses possibles i imaginables per ser part del problema i no de la solució, tot creant conflictes nous i situacions de risc. És aquest subjecte, col.lectiu o individual, que voldrà treure’s de damunt la/les persones que li fan nosa pensant que així solucionarà el problema.
Transigir és compartir l’espai perquè aquest sigui per a tothom. Ser intransigent és voler convèncer que la teva doctrina és millor. Aquest estat primari respon a interessos superiors demostrats per la globalització econòmica que prometia ser el jardí de les delícies i els miracles i que és només un infern en forma de «reality show» on ningú no vol perdre (cosa que és impossible).
Transigir hauria de ser valorar el que fem, saber el que volem i treballar en benefici de la comunitat. És açò precisament, i està demostrat, el que les grans companyies transnacionals no volen ja que han de menester una massa pobre manipulable segons els desitjos d’aquestes companyies, alhora que per obtenir beneficis necessiten una massa de consumidors asilvestrats, gent amb recursos suficients per garantir el seu domini.
Aleshores: qui no transigeix? Aquest model du en el seu mateix ser la contradicció perquè realment tot plegat és un producte dictatorial ajudat per les diferents sectes que pregonen la submissió.
Yann Marais.
