La sisena línia d’acció, segons el poble, a la presentació del periòdic a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà fa referència, si la memòria no em falla, al protagonisme de la tercera edat. Avui es tendeix a arraconar en asils o soledats el que no és jove. La tecnologia avança tan ràpid que molts ancians no la poden seguir, el mercat exigeix molt i aquesta gent amb petites rendes i avesades a l’estalvi no interessen gaire. Ademés son lletjos.
Lletjos per aquesta estètica juvenil dominant, es clar. Jo, en cada arruga hi veig una lliçó i una victòria de la vida sobre la mort. Amb cada persona gran que mor en aquestes nostres valls es perden valuoses peces del nostre patrimoni etnogràfic, enciclopèdies vivents del coneixement de la terra, dels costums, les tècniques, els noms. Ens extingim, morim d’èxit, la vida s’està extingint sobre el nostre planeta: 40% de les espècies en 60 anys, això supera la visita del meteorit en temps dels dinosaures, la previsió supera inclús la Gran Extinció del Precàmbric.
Si de jove pensava que hi havia solucions, ara tinc la sensació que ja hem fet tard, Alea jacta est, els daus corren. El futur de la humanitat ja no depèn de la raó. Juguen factors enormement superiors al nostres limitats senderis. Però, mentrestant la vida continua i n’hem de fer ús el millor possible, i si mai aquesta societat decadent i agònica vol recuperar una mínima possibilitat de supervivència caldrà, evidentment, crear un Consell d’Ancians, com fan totes les cultures amb cara i ulls, aquelles que mediten sobre les conseqüències de les seves accions de govern a set generacions vista, és a dir, societats sostenibles.
Recordo l’Antònia de cal Gendre, pubilla de cal Romà. Romaníem asseguts al sol de la seva era-atalaia, o al caliu de la seva llar, en un interior tot de fusta antiga, m’explicava la seva vida i era com llegir un llibre. A principis del segle vint, a Bar s’hi feia el mercat del Baridà. Totes les cases filaven cànem. A cal Casaca, lo que ara és el teu paller, hi vivia una dona que venia betes, fils i agulles… Històries més tard, l’Antonia agafava el collader, les dues galletes i pujava a la font de la plaça a buscar aigua.
I el Peret, que sempre passava per casa a fer-la petar, amb els seus adagis locals: Aaaaah, si les pedres fossin or… quantes històries, quanta gent, quantes anècdotes, com aquella que li explicava el seu padrí, quan era nen: Tornàvem del mercat de la Seu, de nit, amb les mules carregades i, per allà les Cabanotes, sovint venien els ossos i ens seguien a una distància prudent, per si queia algun fardo, atrets per l’ensum, una bona estona…
I el Pepet, que va morir orat i voltat de ronya, i tenia una fortuna amagada a casa, i no volia ajut, i la Mercè de cal Miquel, i el vell Romà, tants jornals, tant coneixement, i el de Cal Cava, i l’Isidro del Gasparó, tots, tants, tantes històries…
Professor d’Història
