La cinquena línia d’acció segons el poble a la presentació del periòdic a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà ens parla de la realitat oculta. Oculta per ètnies i cultures dominants, oculta però existent: l’entitat geo-política pirinenca és ben viva, i és una de les mamelles de les que es nodreix la plana. És lícit, lògic i desitjable que l’anomenat Pre-Pirineu reclami una gestió del territori conjunta a tota la serralada, perquè altra cosa és desmembrar la seva potència, que, segurament, és el que convé als suara esmentats poders. Divideixen Cerdanya, bressol d’almogàvers, entre França i Espanya, entre Lleida i Girona, per dirigir-la des de la plana. Van dividir el Baridà entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, per encadenar la seva llibertat i potència, bressol de bandolers, ronya i misèria deien. El poder a l’antiga usança s’entesta en dividir el poble natural per controlar-lo, administrar-lo i dominar-lo, però res atura les forces de la natura, es poden canalitzar una temporada, però sempre arriba el dia en què Gaia reclama i recupera els seus furs.
Un incís d’Història poètica, no prou documentada però interessant: Hi havia un Ordre del Temple, que tenia per missió la preservació del Sant-Graal; hi va haver una sèrie de Grans Mestres de l’Ordre, alguns de ben famosos en els anals històrics, i les seves accions els van dur a la foguera en temps de la Croada Albigesa. Roma, el tercer poder que colla les nostres contrades. Una de les condicions per ser Gran Mestre era que calia fer donació del Patrimoni personal a l’Ordre. Cap d’aquests capitosts famosos que ens van dur a l’aniquilació va complir aquesta promesa. Inclús em sembla que un dels Grans Mestres, ja en temps d’ocultació, va donar les terres a Roma. Em sembla que es deia Ferran, molt catòlic. He sentit dir que només un de la sèrie de Grans Mestres de l’època va fer donació efectiva de les seves terres. No li va costar tant com els altres que en tenien moltes més. Aquest Gran Mestre es deia Grau de Toloriu. Si, aquell mateix que es va casar amb la pubilla Moctezuma. Per tant, l’ùnic Gran Mestre de l’êpoca amb autèntica i legal «autoritas» de l’Ordre va ser el nostre Grau. Per això no és estrany que hi hagi qui digui que el Graal, realment, no és una copa sagrada, és el Baridà.
És que les forces nuclears dèbils, en un moment donat, són decisives en l’esdevenidor de la força nuclear forta. Pura física nuclear. Allò de què el batec d’una papallona al mar dels Sargassos pot provocar un tifó a l’arxipèlag nipó. I aprofito per felicitar-me de formar part d’aquesta redacció. Ho podeu entendre si llegiu l’article anterior, escrit per el indeturable tàndem Yann-Andreu. M’ho deia una amiga psicòloga: «quan aconsegueixes trencar la teva solitud, el poder es multiplica per mil». Si som tres, multipliquem per un milió. Si prenem consciència de la Unió de la Serralada, no tenim aturador. Perquè el poder el tenim tot, tot, tot gravat al nostre codi genètic personal de cadascú. Per donar-li potència és imprescindible la unió de voluntats. Els castells de la Marca són a Irun, a Irunya, son a Lurdes, a Foix i Carcassona, son a Jaca i a Biesca, a Tremp, a Ponts, a Solsona, Cardona i Berga. El gaudi de la potència ve de l’ús compartit de la llibertat, i es viu a cada instant, ara.
Professor d’Història
