Si, si, evidentment divago, i si no què hi fa un aprenent de vell escrivint de nit enmig de la muntanya? Mama, mama! El papa s’ha tornat boig! És veritat. Em sento tremendament quixotesc, però, sabeu què? m’encanta. En el segle XXI, el Quixot va guanyar, amb renovada aliança amb Sancho, la guerra de la llibertat. I es que és una xalada, per exemple, la capacitat d’emocionar-se intel·lectualment, remenant les idees.
L’emoció provoca una sensible producció dels llacrimals. No ploro llàgrimes enfora sinó que s’escampen pel crani, dissolvent els humors de les cavernes sinoidals; és com si et rentessis la cara per dins, les sensacions de la fosca, la porta de l’esperit. Ja ni recordo la idea que fa deu minuts ha provocat la neteja d’avui, i és que les idees, en aquestes hores, van a tota pastilla. Així no es pot dormir, és d’obligat compliment llevar-se i disfrutar.
Bé, jordiet, i quin podria ser el nucli d’aquesta egaròpila nòctula? Ja ho tinc! S’ha imposat de cop en el camp de percepció. El dimoni. Si, el dimoni i les llengües a google. He pogut, per l’atzar de les coses, les hores i els dies, buscar imatges demoníaques per un altre dels meus recents engendres, i, si poseu «dimoni» al google imatges, us sortiran, més que res, dimonis dels pastorets, una síntesi d’imatges més aviat benèvola. En canvi, poseu «demonio»… La diferencia és abissal. Jo, que soc molt gòtic, vaig viatjar entre monstres horribles. No sé si enteneu el que vull dir. Eh? Oi? Si no, us dic el que em sembla: Em sembla que el català és un idioma que veu la vida d’una manera molt més dolça que el castellà, i que la llengua, tothom ho sap, com la geografia, modulen el caràcter del poble.
Para muestra, un botón (amb la inestimable col·laboració de Lemy);
Professor d’Història
