Sixena, Bar, Seu d’Urgell

Sixerna és un indret preciós, màgic i carregat d’Història. Em sembla bé que les obres tornin a casa, com el Fris de les festes panatenees hauria de ser al Partenó, els tresors egipcis a Egipte, els mesopotàmics a l’Irak o els pirinencs al Pirineu. Les mómies inques i llurs aixovars als Andes, les màscares africanes a les seves terres, com ens agradaria a molts de recuperar el nostre romànic. Em sembla bé retornar el que he rebut d’una herència predadora. Reflexiono: com s’han fet els països? Primer que tot amb molt amor, i molts fills i molt bon rotllo, però també molta guerra, violacions, sang, fetge, budells escampats i cranis esberlats. I com s’han fet les fortunes catalanes, les que permeten un grau de confort suficient per desenvolupar tant les inquietuts intelectuals com les avideses predadores? Busqueu en el mercat d’esclaus, molts eren negrers, cerqueu en l’explotació despietada de persones i recursos arreu del planeta. Una exageració, un excés, si o no? Llavors, a jo, fruit humil d’aquest poti-poti, no em queda més remei que mostrar una eterna gratitud per tot l’amor i el sacrifici que m’ha parit tal com sóc. I reconèixer el que és de Déu i el que és del César, encara que no cregui ni en l’un ni en l’altre. L’Història m’ha vestit d’un munt de capes que no em fan cap falta. Me’n puc anar desprenen sense ser ni generós ni magnànim, intentant, simplement, ser just. Sembla que l’home blanc busca l’essència en la possessió dels tresors del món, però un cop digerides i assimilades les ensenyances que ens transmeten aquests objectes, de què ens serveixen? Podem seguir millor l’estudi si els situem en el seu context que si els tanquem en museus esterilitzats. Ah! La conservació. Clar. És difícil retornar obres a l’Irak, per exemple, quan poders obscurs hi fan néixer fenòmens com l’Isis, que veneren les relíquies a cops de mall i explosions de dinamita, o, com a casa, on hi ha gent que entra als museus armada, amb nocturnitat i alevosia, a recuperar obres a cop de 155. Però no és el mateix. És d’esperar que els aragonesos conservin millor les peces que els talibans. No son iconoclastes, ans al contrari, semblen estar en aquell estadi previ d’acumulació de patrimoni, aquell estadi que augura un increment de consciència.
Són fills i nets dels qui van cremar Sixena, entre altres, els qui ara ploren d’alegria per la recuperació del tresor. Que els faci profit. Es veu que en aquells paratges es va filmar “Incerta glòria”, bona peli sobre costums i guerra civil. Tot plegat em recorda el que m’han explicat de la crema dels papers de la parròquia, a Bar. Potser fabulo però jo ho imagino així: a Bar hi havia tres o quatre cases mig bones i un munt de barraquetes de gent extremadament pobra. A la parròquia hi havia dos capellans, perquè era el sots-bisbat del Baridà. Aquells temps eren molt salvatges, gairebé feodals. La majoria era analfabeta. Una de les funcions de facto dels capellans era de fer d’escrivents, de notaris, de registradors d’unes propietats precàries. A la parròquia es conservaven documents en que els desvalguts acceptaven condicions draconianes per tal d’obtenir un petit solar on fer unes casetes de 5×5 més o menys en que el bestiar ocupava els baixos i la gent la planta. Hi havien també papers de préstecs o lloguers d’usura que lligaven de per vida els desposseïts a les cases bones i l’església. I vé la revolució. I els de la FAI expliquen que trenquen cadenes, que cal destruir l’ordre actual i començar de nou. I aquella gent veu la llum en la seva fosca vida i participa amb euforia de la foguera. Però algún lligall s’escapa de la crema, i jo l’he vist. Bar, Sixena, la Seu d’Urgell, la Història és fractal. No em sembla pràctic reclamar els murals a Barcelona, però si que exigeixo que es facin facsímils a sobre les nostres despullades parets de pedra.

Jordi Porter

Professor d’Història