Violència

El Yann ho ha esmentat de passada, però és un tema que fa temps que em ronda. Hi ha molt d’escrit sobre la violència, i sovint no escriure, no contestar un simple missatge, ja és una violència, subtil, calibrada, insidiosa, diu: «passo de tu». Silenci, indiferència, orgull, por, vanitat, sentiments que corren a dojo pels carrers de la Seu, experta en silencis i ostracismes al buit. No us queixeu després, la violència genera violència, no és la llei del Talió, l’ancestral «ull per ull», és el normal funcionament de les forces de l’univers que utilitzem com si les dominéssim quan de fet ens fan fer, no el que volen, perquè les idees no pensen, però sí el que volen els grans designis de la providència, per anomenar-ho d’alguna manera, que si controlen aquestes forces. «Quién a hierro mata, a hierro termina»

Vaig amb el cor a la mà. És la meva meva manera de ser, no ho puc evitar i exigeixo rigor i sinceritat, tant a mi com als altres. Molts d’aixó en diuen, simplement, ser gilipolles. Soc el meu primer i gran crític. Els qui m’estimen m’avisen; un famós de la Seu, que no sé si m’aprecia, em deia ja fa temps: «Jordi, a la Seu, si ets feliç, no ho diguis! No ho mostris! perquè et fotran «la rosca i un enterro civil» com diuen a Menorca, que allà també son una mica com aquí: tancats, orcs, desconfiats, gelosos, amb una gran perversió i distorsió dels sentiments (Vegis «Les bruixes de Salem»). Coses dels aïllaments ancestrals enfrontats a la globalització i la modernitat, coses del clero i les cases «bones», el ramat ben atuït a la cleda, els nous rics d’Andorra com a màxims exponents, però també les vides grises de la gent que va a peu, enganyats, envilits, de plànyer sobre manera. I no tot és dolent, que ja va bé de ser una mica orc. Ho dic a fi de bé, m’agrada el caràcter pirinenc, l’estimo, m’hi recloc.

El anar de bo per la vida té molts inconvenients. Tants que molta gent  hi renuncia i fa metamorfosi; es converteixen en cuques, en ovelles, en llops, en cocodrils, en hipopotams o en conills. Anar de bo, per mi, és confiar en el teu seny, el teu ideal, creuar oceans i deserts, altes muntanyes i perilloses ciutats per la teva idea. Viure, en definitiva, cridar al món la teva existència, i estimar, tot, tothom, sempre. Estimar no vol dir sotmetre’s sinó conviure entre iguals, respectar i dir les veritats. Difícil, molt difícil, però també molt necessari. I et fots un munt d’hòsties, i te les foten, i perds la il·lusió, i la recuperes, i quan creus que estàs definitivament vençut, llavors floreixes, i els teus colors insulten la grisor, son violents, son la resposta a tantes violències, la metzina que o guareix o mata, i arriben les respostes als silencis, als menyspreus i vexacions, i no hi podeu fer res, no us podreu queixar, us menjareu els vostres gripaus i guanyarem, jo i els meus guanyarem, per la pura i simple lògica de les coses, sense ni tan sols voler-ho ja, tot funciona sol, arriben els rèdits d’una vida ( i qui sap si moltes vides, avi) viscuda (viscudes) amb fe i amor.

Jordi Porter

Professor d’Història