PERSONA
Atribuir a un individu la qualitat de persona pressuposa l’existència d’un ordre de símbols, d’una lògica de les representacions i d’un dispositiu ritual que li assignen tant un espai com un paper en la societat i li asseguren un reconeixement jurídic i moral.
Tota investigació antropològica sobre la noció de persona porta a qüestionar-se no només sobre les diferents concepcions que les cultures han elaborat – és a dir, els sistemes de pensament que, segons certes regles lògiques i normatives, confereixen al ser humà una identitat – sinó també per l’estatut de persona, és a dir, els sistemes institucionals que concedeixen drets a l’individu i li imposen deures.
Malgrat aquests objectius bastant clars, els treballs realitzats en aquest àmbit no sempre han sabut abandonar una certa vaguetat conceptual sobre la comprensió mateixa de la noció. Això és degut d’una banda al punt de vista etnocèntric que ha introduït el terme «persona», manllevat de tota una tradició grec-llatina i judeocristiana, i d’altra banda a orientacions antropològiques diferents que han posat l’accent o bé sobre una definició substancialista de la persona, o bé sobre una definició mitològica, o fins i tot, sobre una definició jurídic-ritual. Al mateix temps, aquestes orientacions han posat en relleu l’extrema diversitat dels complements i valors, a vegades contradictoris, que es considerava que recobria o expressava aquesta categoria de persona segons les societats. Encara que per tant imprecisa i rarament constituïda en un objecte antropològic en la seva totalitat – a diferència de la noció de personalitat que ha estudiat l’antropologia americana – la noció de persona no ha deixat de ser considerada com una palanca (Geertz,1988) per examinar la manera en que d’altres pobles presenten el món, regulen llurs conductes i defineixen les relacions amb ells mateixos i amb els demés.
Principalment en el sí de l’antropologia francesa de la primera meitat del segle XX es desenvolupà una consideració antropològica de la noció de persona, a través dels treballs de L. Lévy-Bruhl, de M. Mauss i de M. Leenhardt. Per Lévy-Bruhl, la concepció de la persona, pròpia de les societats que son mostra d’una mentalitat primitiva que ell qualifica de prelògica – i que oposava a la lògica que prevalia en les societats modernes – es caracteritza essencialment per una «llei de participació»: l’individu no és considerat un subjecte radicalment diferent de les coses que el rodegen; està lligat al seu grup social i al seu entorn natural per un cert nombre d’adhesions percebudes com a dobles de sí mateix (cabells, vestits, rastres de passes, etc).(…)
J. Rabain- Jamin
Professor d’Història
