Migrar: verb que, en principi, no hauria de transmetre ni por, ni precarietat, ni tremolors, ni… És legítim que una persona vulgui migrar si al seu país no hi ha ni la més mínima possibilitat de viure en llibertat i de manera satisfactòria, amb drets reconeguts per a tothom.
És evident que qualsevol persona a Europa no acceptaria les condicions de vida que molt sovint hi ha a Africa, a Amèrica i a molts altres indrets del món. El pes de la corrupció, de les guerres, del fet religiós omnipresent, que ofega i dimonitza qualsevol altra opció de vida, enmig d’un subdesenvolupament a vegades ferotge, amb la manca de llibertats que això representa, fa que milers de persones arrisquin la seva vida, ells, elles i infants en un viatge en mans de màfies fastigoses on la persona no té cap valor, ja que ni amb diners és considerada.
L’actitud de la Unió Europea és de dimissió enfront del fenomen migratori. Països com Itàlia representen governs feixistes i nacionalistes, repressors i excloents. Per els poders econòmics, aquesta situació els permet globalitzar la misèria, a cop de patera i de retallades de les llibertats individuals i col·lectives. En aquest panorama del món que ens arriba, la llibertat de Catalunya no hi és contemplada, perquè si això passés, seria en oposició al disseny del món que se’ns vol imposar. Per a nosaltres, les persones passant davant qualsevol altre consideració.
A les màfies de la migració i del tràfic de persones els hi demanaria: Qui hi ha rera vostre? Quins poders fàctics us manen? Quin és el vostre paper real en aquesta partida d’escacs on els humans son els peons?
