ELS INICIS I ANYS DE FORMACIÓ
L’any 1910 arriba a Barcelona Miquel Porté Sanahuja en un carro que li havia prestat un amic i amb tota família composta per: l’esposa, Rosa Rovira Casas i quatre fills, un noi Josep i tres noies, Lluïsa, Irene i Andrea. La més gran era Lluïsa i el segon Josep, seguien Irene i Andrea. La idea era instal·lar la llar familiar a la ciutat, fugint de la manca de recursos de la vila per causa de la davallada agrícola i la manca d’indústria. Tot pensant en un futur millor sobre tot pel fort caràcter i intel·ligència del fill que de ben petit, devia tenir uns nou anys, ja l’ajudava en les tasques de la gestió de mercaderies a l’estació del ferrocarril. El viatge va ser llarg, amb dues etapes, dos dies i una parada a Vilafranca, recorda totes les migracions europees fins Amèrica, sobre tot d’irlandesos que comencen en la costa oriental dels Estats Units i travessen tot el territori, o tot els moviments migratoris de gran part de les poblacions europees. A Barcelona els Porté troben i lloguen uns baixos al carrer Valladolid 26 de Sants amb eixida al darrera que segons les circumstàncies serà jardí, hort, magatzem, corral, quadra o estable.
Bé, un cop instal·lats, el noi es troba amb un ambient molt diferent de l’acostumat: un barri obrer, que havia estat un dels pobles de l’entorn de Barcelona i que encara en conservava moltes característiques , poblat per gent semblant a la seva però també amb obrers vinguts d’altres regions de l’estat amb costums i llenguatge diferent. El pare, Miquel, inicia un negoci propi, es fa drapaire i ben aviat ja passats els deu anys Josep l’ajuda amb tant d’esforç que poden disposar de dos carros i dos cavalls, un per cadascú. El treball consistia en adquirir aquells objectes que la gent ja no volia i posar-los a les mans d’aquells que hi eren interessats: revenedors, antiquaris, col·leccionistes . Cada dia a primeres hores del matí en un espai comú exposaven les seves troballes que molt sovint eren revenudes. Per a Josep el fet que li passessin per les mans tot tipus d’objectes el va fer adonar de que existia tot un món lligat a la cultura, entorn del paper i dels pergamins, documents, cartes, llibres i gravats que podia ser la font tant dels seus ingressos materials com de la seva vida. Ben aviat, enlloc d’exposar les seves troballes als encants va obrir una llibreria en l’entrada de la casa familiar del carrer Valladolid de Sants, comença a publicar catàlegs i anuncis com un d’aparegut en el fulletó L’HORITZÓ, PERIÒDIC DE JOVENTUTS, que el Centre Catòlic de Sants publicava els anys anteriors de 1930, paral·lelament el contacte continu amb tot aquest tipus de materials eixampla la seva cultura, que també acreix amb els amb les relacions i amistats que estableix amb personatges importants. Segueix l’estudi de llengües, principalment anglès i francès, història, literatura, dret fins i tot té nocions de llatí i de paleografia. Podem dir que la seva labor és la seva universitat.
Fins aquí he parlat de com un noiet gairebé illetrat va arribar a ser un gran llibreter i un home de cultura sense oblidar, però, els dos amors de la seva vida: la vila de Montblanc, amb tots els seus amics i parents, i la música.
El món barceloní, de primer centrat en el seu barri de Sants, que té un àmbit cultural propi prou important, no li fa oblidar la vila natal ni la música. Així en la seva vida apareixen ben clars tres motius i tot plegat sense oblidar les motivacions personals, íntimes i familiars. En primer lloc tenim els llibres i papers amb dues vessants: l’econòmica, perquè és el modus vivendi de la família, i l’acreixement cultural que li permet relacionar-se amb un món desconegut fins llavors. En segon i tercer llocs tenim el record de la vila amb amics i parents, que no abandonarà mai, com tampoc, en tercer lloc, deixarà el conreu de la música i del teatre, dues aficions que havia iniciat a Montblanc.
MONTBLANC
Una de les primeres persones amb qui té contacte a Barcelona és d’origen montblanquí, Antoni Palau Dulcet, gran llibreter antiquari que esdevindrà un exemple per a les seves activitats com a llibreter, mentre manté l’amistat amb Josep Mª Poblet amic des la infància amb qui té moltes afinitats, Montblanc és present en moltes converses.
Sovinteja les estades montblanquines, primer a la Fonda de l’Estació i més tard a l’Hotel Ducal quan aquest es crea, en aquestes estades es relaciona sobretot amb Antoni Andreu Abelló sense oblidar per això la família i altres amics amb els que parla sobretot de la vila i de la necessitat de treure-la de l’estat de marasme en que es trobava. D’aquestes converses amb uns i altres va sorgir la idea de crear una institució que fos alhora arxiu i museu. Amb aquesta finalitat Lluís Alfonso donà, l’any 1963, l’edifici anomenat Casal Josa per a fer-hi la instal·lació que encara existeix, coneguda amb el nom de Museu Arxiu de Montblanc serà la seu del Centre d’Estudis que ara commemorem, amb el temps i la intervenció de la Generalitat es convertirà en Museu Comarcal de la Conca de Barberà. El fons d’aquesta primera institució es va fer amb aportacions de diverses persones: abasta des de la Prehistòria fins ara. Per la seva part Josep Porter hi feu una important donació de llibres i documents, entre ells una carta de la reina Maria de Luna.
De la mateixa manera, ara sobretot entre montblanquins residents a Barcelona, s’arriba a la conclusió que cal crear una entitat entre els montblanquins de fora vila en record dels seus orígens; transcric unes línies del discurs inaugural fet per Josep Porter: …farà un parell d’anys em ve(Josep Mª Poblet) i amb aquella veu juvenil que conserva i amb el to decidit que li és habitual em diu, “Bé Josep, s’ha acabat, ara mateix hem de constituir l’Associació Amics de Mont Blanc”. I com que encara que ell sigui una mica més gran que jo, jo i no rigueu em sento tan jove com ell, li vaig contestar “Doncs som-hi”. Així va començar l’Associació Amics de Montblanc, reunions de Junta primer a la llibreria Porter i ben aviat al pis de la Diagonal. L’Associació publicava un petit butlletí amb notícies de la vila i petits articles.
Tal com ja he dit, a més de molts amics dels que ara no tinc espai per parlar-ne, van quedar a la vila molts familiars alguns amb el cognom Porté en primer lloc, com a patern, altres el tenen en segon lloc com a matern i alguns el perden segons el canvi de generació. Cap a 1930 fou Pompeu Fabra la persona que animà a Josep Porté a fer el canvi de la terminació del cognom en é per r; des llavors la família té dues branques, la montblanquina que continua escrivint-se com sempre Porté i la barcelonina que és substituïda per Porter. El cognom apareix associat a diversos altres segons els cognoms de les esposes, apareixent com a patern o matern. Per aquestes raons en el Diccionari Biogràfic i Històric de Montblanc de Josep Mª Grau i Francesc Badia Batalla apareixen tres entrades que poden dur a confusió, dues són escrites com Porté: Ramon Porté Dalmau, el més conegut, i Josepa Porté Sanahuja, cosí i tia respectivament de Josep Porter Rovira , tercera de les tres entrades assenyalades. El cognom Porté és prou abundant a la vila, apareix barrejat amb molts altres que ara només citaré de passada esperant no deixar-me’n cap, compta amb persones prou interessants per insistir en el tema. A més de Dalmau, Rovira i Sanahuja ja citats trobem, Blavi, Moncosí (Moncusí), Olivé, Palau i Queralt i, ja en una quarta generació amb el cognom Porté perdut, Farran, Martínez i Molero.
LA MÚSICA
Com a cloenda parlaré una mica, molt petita, de les activitats musicals en relació amb Montblanc a part de la seva iniciació en el cor de l’església montblanquina. L’any 1925, en el concert que l’Orfeó Montblanquí va fer en el Palau de la Música Catalana, Josep Porter, en aquell moment encara Porté, soci de les dues entitats i cantant en aquells moments de l’Orfeó Català, va dedicar una part del concert a cançons catalanes acompanyat al piano per Andreu Borràs. Molts anys després, 1970,en el programa de mà, fa la presentació de la Passió segons Sant Lluc de Jordi Felip Telemann cantada al Palau de la Música Catalana per la Schola Cantorum Universitaria de Barcelona amb acompanyament d’orquestra per la Camerata Instrumental de Barcelona sota la direcció del músic i musicòleg montblanquí Francesc Bonastre.
Escric aquest article amb presses, no és un escrit erudit, és més, tal com diu el títol unes pinzellades, sobre sentiments i motivacions. En el Diccionari Biogràfic i Històric de Montblanc hi ha un bon aplec de notícies sobre la persona i la seva actuació.
Maria Porter Moix (1926), a Altafulla, agost de 2018
