L’espectacle mundial no és gaire alegre, certament. Els governs de les societats europees i nord-americanes agafen tics cada vegada més antidemocràtics, retallant la llibertat d’expressió, perquè ja no suporten les crítiques a les institucions que els representen, afavorint, de manera insidiosa, un doble moviment de concentració dels mitjans de comunicació a mans d’oligarques tancats a qualsevol publicació que no serveixi als seus interessos i separant els grups i categories que formen les societats en entitats antagòniques, el poder de perjudici de les quals, tant estrepitós com relatiu, pretén impedir la possibilitat de constituir a curt termini una alternativa a un concepte de vida en comú en la que els uns no tenen altra possibilitat que sotmetre’s als interessos dels altres. Mantenir els mecanismes democràtics (sufragi universal, eleccions regularment…) és més aviat una màscara posada per cobrir la concentració de poders econòmics i polítics en mans d’una “elit” detentora de la riquesa en una època en què aquesta és considerada com a únic criteri de valor de l’individu o del grup social. Amb franquesa, o bé sou rics o útils als rics (especialment les empreses i sobretot les més poderoses), i així tindreu dret a un reconeixement social, o bé, no contribuïu a la seva instauració o al seu creixement i sou uns desclassats. Les empreses globalitzades defugen qualsevol responsabilitat fiscal, per començar, i social, per acabar, argumentant que la seva raó de ser és la seva pròpia prosperitat, encarnada per la del seu accionariat més important. Semblaria que els éssers humans, com a tals, ja no tenen el mateix valor els uns que els altres, ja que la seva utilitat, molt contingent per altra banda, es veu jerarquitzada contínuament amb l’objectiu de poder afirmar que uns són justificadament més importants que altres. Veiem multiplicar-se els moviments favorables a un retorn de les dones a la subordinació amb una lògica patriarcal. Assistim a les pretensions de fidels de qualsevol religió de reafirmar, a vegades amb una gran violència, la legitimitat de la seva supremacia cultural. Constatem les aspiracions dels més rics de deslliurar-se de qualsevol deure de solidaritat, actuant amb connivència amb els polítics per desmantellar les xarxes de protecció dels més febles que impedeixen la seva llibertat d’augmentar les seves fortunes i les seves capacitats d’influència. Sota el paraigües de les economies sanes, es trenquen o desvien els sistemes que obrien a tothom la possibilitat d’una promoció cultural que permetia de forma universal aprendre a tenir esperit crític. Es denega qualsevol dret a la població dels països devastats per les guerres o saqueig econòmic a trobar refugi als nostres països, els mateixos que van ser la principal causa o van agreujar les condicions de vida als països d’origen dels emigrants. Se sacrifica la perennitat del planeta pels interessos a curt termini de les empreses i dels seus polítics fidels.
Aquestes constatacions desanimen els més entusiastes defensors dels valors humanístics i d’una via cap al progrés ecològic, econòmic, social i polític d’abast universal. És comprensible, per tant, que els mecanismes esmentats més amunt siguin considerats com els únics racionals, no utòpics, i que s’assumeixi que els drames provocats pel seu sistema siguin la conseqüència inevitable d’una organització econòmica globalitzada d’insuperable superioritat natural. Molts dels militants que conec, i jo mateix, ens trobem desanimats davant l’aclaparadora lògica que sembla imposar-se.
Per aquest raó, vull recordar aquí tota la grandesa, la importància i la utilitat de les accions ínfimes que porten a terme i comparteixen i les conviccions que defensen, encara que sigui a una escala que els sembla a vegades insignificant. Collir amb els amics les escombraries a una platja no eliminarà els continents de plàstic que embruten els oceans. Fer descobrir la bellesa d’un paisatge amb les passejades a la muntanya i reconèixer el cant dels ocells no aturarà la tala de boscos natius i la desaparició de les espècies. Intercanviar algunes paraules amb els refugiats, somriure i compartir alguns instants de convivència amb creients d’altres religions no garantirà la immunitat contra les derives sectàries i les violències interreligioses. Participar ajudant els sense-sostre o distribuint aliments no integrarà màgicament les poblacions abandonades de la societat. Militar per l’alliberament dels presoners polítics, pel reconeixement dels drets dels pobles, per la preservació de les minories culturals o pel dret a la dignitat de tots els éssers humans no trencarà així de cop la determinació dels més intractables opressors. Aquestes accions, tan minúscules aparentment en comparació a l’escala mundial que ens inciten a adoptar com a marc de reflexió, són intercanvis que per una banda donen als que les posen en marxa un sentit de la individualitat, i per una altra, ofereixen força i calor pels lligams de proximitat creats amb la família, els amics, el veïnatge i els camarades de convicció. En aquests moments en què veiem aprofundir-se la decadència dels representants polítics centrals amb els que comptàvem per consolidar l’humanisme a les nostres societats, estem parlant sens dubte d’un punt de partida d’acció i pensament que basarà la seva credibilitat en les experiències de resistència, de complicitat teixida en la defensa dels ideals sobre el terreny, dels valors transmesos als nostres infants i conversats amb els nostres amics . Hi ha molta grandesa quan lluitem per a que germinin consciències impregnades del valor que volem veure en cada dona i cada home que trobem, decidides a conservar el nostre planeta i sensibles a la riquesa de les nostres diferències.
Estem junts davant un repte que val la pena afrontar, per molt petits que siguem. Small is beautiful.
Richard Castinel. Traducció Patricia Astorga
Professor d’Història
