Amb uns quants ens plantegem donar volum a una política local esllanguida i bidimensional. Treball, treball, treball. Em sembla que les coordenades en dos dimensions estarien entre la CUP i la ERC. La novetat, el volum. l’alçada, estaria en la seva tercera dimensió, que es voldria transversal, fràgil, delicada, difícilment definible sense caure en el cursi o el desencís, i no obstant de vital importància i fàcil comprensió. Fàcil perquè només cal referir-se a la unitat que mostra al món el poble català, i el bon rotllo que es viu en les seves manifestacions públiques. No diré la paraula perquè no cal, tothom ho pot entendre, i la verbalització desmereix la seva grandesa.
Poden passar tres coses, la primera, la més probable, és que no passi gaire res més d’aquest article, la segona, que em fa molta mandra, fora que uns quants ens escarrasséssim a fer viure el projecte, i l’altra, el miracle de la roda de la fortuna de l’espai-temps, que tingués èxit. Popular, no populista, ja que el nostre programa te una V majúscula, de Veritat, no per inabastable en plenitud menys necessària en el nostre baix món. I la veritat no la diu cap partit. És fàcil, si hom te dos dits de front de veure i sentir el que ens cau al damunt. Ningú crida alarma, quan molts indicadors ho fan, en molts aspectes. Un exèrcit plàstic s’agrupa al Pacífic. Ja té la mida d’Espanya, França i Alemanya juntes. Els seus escamots microscòpics infecten el gel dels pols, els nostres organismes estan sent plastificats. No seran cents, ni mils, sinó milions els qui vindran afamats a intentar sobreviure, i jo mai vull negar un tros de pa o un glop d’aigua. Tenim cabdills mundials completament sonats. Que no ens caigui la del pop serà un miracle no exempt de providència i esforç. Treball, treball, treball. Amb aquest programa no ens poden titllar de populistes, som el poble, tots, ningú, com Ulisses i el Cíclop.
