Aquesta és la bandera del poble Amazigh, Homes lliures en Tamazight, la llengua arcana comuna que ressona en els nostres gens pre-romans. Digueu-m’he ruc, però de l’instint a l’intuïció hi va la meitat d’un cabell fi, amanit amb una mica de cultura. Per això les similituds del íber i el fenici amb l’alfabet antic de tronc comú, conservat en la tradició matriarcal de les catifes berebers, encara viu en les variades parles d’aquest domini antropològic amplíssim, del Tifinagh dels Touaregs i tribus del Sur, unificats el 56 sota la mà fèrria i admirable del Glaoui, les tribus de Sidi-Ifni, El Tachelhit del Gran Atles, amalgamat amb l’àrab, el Tamazight central de l’antiga Fez, el Rifyah, els Kabyls, a la Kabylia, amalgamats amb llatí, el que parlen a les muntanyes de Tunis o als oasis libis i egipcis. 
Mare Nostrum si. Nostre de les persones que hi vivim i morim, no d’imperis que perviuen en l’immaterial a Roma o a la Meca, no del dominador de torn, sigui xinès o yanqui. Nosaltres, si tinguéssim dos dits de front, ens hauríem d’afanyar a recolzar la causa del Rif, perquè pateixen el domini execrable de l’imperial alauí, perquè no us podeu imaginar fins a quin punt els diversos països amazighs del Marroc son solidaris amb la causa catalana. Tots ens entenem perquè patim el mateix mal, la majoria és fan del barça, i, més vius que el lluern, et veuen, et clissen i criden «Visca Catalunya». Els àrabs del madrid, claríssimament. No tinc sinó respecte per la cultura àrab, divina i admirable, com també admiro la castellana en el que tenen de bo, però hi han tics que no es poden permetre a ningú, quan et toquen el crostó, nessuno, walú, nadie. Per això, de nou, el pendó de combat, negre, sense quarter, l’estrella blanca per la llibertat dels pobles. la creu per Santa Eulàlia, patrona de la Generala, el Somatent dels diferents oficis que van defensar Barcelona el 1714.
qua
Professor d’Història
