Era una vegada un govern que decidí ruixar el país amb verí (ecològic) per lluitar contra l’eruga processionària que es cruspia les fulles dels pins i feia urticària als turistes. Aquests pins havien nascut majorment el segle passat, fruit de l’abandó de conreus i pastures que esgotaven la terra, conreus que també van conformar la meravella titànica del paisatge de marges. Així hi va haver terra per colonitzar en el que eren rocams pretèrits i estèrils.
Creixent, creixent, els pins van fer ombra i humus per fer germinar i créixer angiospermes, arbres de flor, portats per les aus, els rats i altres bèsties, el vent, o bé esperant soterrats el seu dia. Corners, servals, roures i cirers, freixes i tants altres retornaven el clímax, la màxima diversitat, al paisatge. La feina dels pins finia i podien anar retirant cap a les obagues. Vingueren les erugues, com a acceleradores del procés, ans avui l’autoritat les ha volgut liquidar, per interessos de baixa volada dels propietaris.
Suprimides les processons, que no mataven, apareix l’ips, un escarabat foradador, o altres malures que sí que maten, perquè és que el pi, en molts indrets, ja ha fet la feina. M’ho ha dit la mare, la Pachamama, Gaia. El pi és un venerable ancià que ja poblava la terra a l’era secundària. Milions d’anys després naixien els arbres de flor, al quaternari, com nosaltres els primats. Els venerables, capaços de colonitzar penyes (vegis repoblació amb dinamita) van fer substrat i ombra per l’adveniment dels joves germans. Avui alguns governs i propietaris lluiten contra l’evolució de les espècies, contra els inabastables i inaturables propòsits de l’existència que ens vol en flor, donant fruits, diversos, lliures i feliços.
Jordi Porter
Professor d’Història
