Ceràmiques de reflex metàl·lic a Bar (Alt Urgell)

Yves (Iu) Porter, Universitat d’Ais de Provença.

No fà gaire, el meu germà Jordi i alguns veïns van decidir netejar la cisterna que és sota la font de la plaça de Bar. A sota dos pams de fang i brossa, van trobar tota una sèrie de deixalles d’antics temps ( fragments diversos de terrissa o de metalls) entre les quals hi havia diversos fragments de ceràmica vidriada decorada amb reflexes metàl·lics.
Aquest tipus de ceràmica correspon a una vaixella de mostra, poc emprada per consumir aliments, ja que el reflex metàl·lic es ratlla fàcilment. Això vol dir que aquesta vaixella supèrflua pertanyia a alguna « casa bona ».
La tècnica del reflex metàl·lic (o pisa daurada) és complexa ; es va descobrir el procediment – primer emprat sobre vidre – a l’Egipte del segle VIII. Les vies de difusió d’aquesta tècnica son molt opaques ; el que és segur és que al segle següent es troba emprada per decorar ceràmica vidriada a l’Irak dels califes abbàssides i constitueix una de les aportacions més significatives de la ceràmica islàmica.
Aquesta tècnica arribà a la península ibèrica al segle XII, i fou utilitzada en els tallers almohades andalusos i, més tard, nazaris. L’opacitat d’aquesta transferència tecnològica ha donat peu a tota una sèrie d’hipòtesis estrafolaires, però hi ha més. Efectivament, fins a mitjans del segle XX, es troba sovint l’explicació que el reflex metàl·lic va ser aportat a la peninsula a través d’artesans d’origen persa. El fet s’explicaria perquè es pensava aleshores que la tècnica havia sigut inventada a l’Iran ; el substrat ideològic per aquesta hipòtesi és que les poblacions dels paisos àrabs del Pròxim Orient haurien sigut incapaços d’inventar una tècnica tan sofisticada. Darrera aquests prejudicis s’amaga una ideologia supremacista ària, ja que els iranians pertanyen, d’un punt de vista etno-lingüístic, al món indo-europeu, formant aixi un « refugi » o « illa de civilització» envoltada per ètnies semítiques més o menys ignorants. Evidentment, avui en dia aquesta mena de prejudicis son insostenibles, sobre tot sabent ara que la tècnica en qüestió no va ser inventada a Iran, sinó a Egipte.
El que és segur és que a partir del segle XIII, els decorats de pisa daurada es comencen a fer al regne de València (Paterna, Manises), així com a l’Aragó (Muel). Al segle XV, es practica a Catalunya, tant a Barcelona com a Reus. A principis del segle XVIII, la producció catalana baixa dramàticament ; a finals del segle XIX però, i sobretot amb l’arquitectura i les arts decoratives modernistes, coneix un renaixement explosiu.
Dels sis o set fragments trobats a Bar, n’hi ha un que probablement data de finals del segle XVI ; és una escudella gran (d’un diàmetre de vora un pam), proveït d’una ala estreta, quasi perpendicular a la tassa, d’un perfil poc corrent. El dibuix presenta ratlles creuades a l’ala i un motiu central radiant, malauradament molt incomplet.
La majoria dels altres fragments son escudelles petites i sense nança (o « orelles »), fetes al torn sobre una base anular plana de poca alçada, i d’un diàmetre entre 10 i 15 cm.
Els motius decoratius son característics d’un tipus fet a Barcelona a principis del segle XVII, anomenat « de pinzell-pinta », ja que varen ser pintats amb un estri que permetia fer varies ratlles alhora, amb pinzells de dos mides (el del mig més espès que els dos a banda). Els motius son doncs ratlles, rectes o ondulants, que es poden creuar o intercalar, formant dibuixos que recorden la cistelleria.
Aquests fragments corresponen també a una sèrie de vaixelles descobertes durant excavacions, tan a les Drassanes de Barcelona com al Convent dels Àngels del Raval ; aquests descobriments permeten datar de manera bastant segura les troballes de Bar.

Yann Marais