En aquests últims mesos en especial s’han multiplicat les notícies sobre la senyalització dels judicis o bé ja la seva celebració de molts detinguts en el si de protestes relacionades amb la independència.

Els processaments i les condemnes com tots sabem són per delictes com el d’atemptat a l’autoritat o el de desordres públics amb altres que hi poden anar aparellats com el de lesions. I totes aquestes notícies més enllà de l’alarma que generen i la inseguretat jurídica que ens provoca com a ciutadans m’han fet preguntar-me en concret sobre si demà en el cas hipotètic que es convoqués una protesta en favor dels presos polítics o per defensar l’ocupació d’un habitatge d’un fons voltor per denunciar la falta d’habitatge social a la ciutat i la comarca, o qualsevol altra, (i ens oblidéssim que estem en pandèmia) que podria fer o no? Perquè clar, veient casos com el Cas Dani Gallardo et preguntés, però si el que va fer és defensar el seu company d’un atac? Això tampoc no es pot fer?

Doncs sincerament, no ser que contestar-vos perquè amb la llei actual a la mà, i ho dic així no perquè hi recorri a ella perquè li vulgui atorgar legitimitat sinó més aviat per saber del mal que hem de morir, ens explica en una redacció força ambigua i per cert, modificada recentment en l’última reforma del Codi Penal, del Govern de Rajoy, que qualsevol acte contrari a la pau social, a l’estabilitat del dia a dia de la comunitat realitzat amb violència o amb intenció de realitzar-la contra coses o persones i per tant, també autoritats i que aquesta actuació s’empari dins d’un grup podrà aplicar-se aquests delictes.

Això el que vol dir, és que si jo fruit del nerviosisme o tensió del moment amenaço o utilitzo alguna expressió desafortunada, puc ser acusada d’un delicte de desordres públics o atemptat a l’autoritat. Perquè ara, segons la jurisprudència per tant, segons els jutges que a dia d’avui s’encarreguen de dir el que no diu la llei (per cert, llei escrita amb les mans d’una majoria política), consideren que amenaçar també és violència, per tant, dir que t’apedregaré o cremaré aquell contenidor és el mateix que fer-ho. Perquè es veu que la percepció psicològica que provoca que jo ho digui, ja intimida, fa por i és violent. Per tant, si li començo a cridar a un agent que pari de pegar al meu company pot considerar-se segons la percepció que tingui, de que jo l’estic amenaçant i per tant, que la meva actitud és violenta i desobedient. Però si ella/ell m’agredeix, si m’amenaça, si m’alça la veu , si em genera un estat psicològic, de por, inseguretat per la meva indemnitat física? Que passa? La proporcionalitat en tots els casos és un concepte que han oblidat, entre altres.

I aquesta, per tant, és la balança de la justícia, totalment inclinada cap als òrgans judicial (que no tots, perquè hi una bona part que fa correctament la seva feina) que estan governats per una cúpula que fa dos anys que hauria d’haver-se renovat però que ho estan impedint a tota costa, perquè és l’eina de la dictadura democràtica espanyola. La llei és la porra del passat. I nosaltres haurem de no només utilitzar la mascareta per protegir-nos d’un virus sanitari…