Ahir a la nit per les xarxes socials, vaig veure un anunci promogut per un Ajuntament de la nostra comarca en el que es demanaven que en el seu poble hi havia una casa habitable i preparada per llogar a la família amb fills amb edat escolar que volgués, ja que la població necessita complir amb un mínim de 15 alumnes per mantenir l’escola rural. I en el mateix anunci, després de l’escrit apareixien hashtags com #reequilibri #covid_19 o #despoblament

A la tarda del mateix dia, parlant amb unes amigues, una d’elles em va comentar que porta sis mesos també a la comarca, fent teletreball, a casa els pares i que aprofita les hores de dinar o quan s’aixeca per anar al lavabo, per posar a guardar els arxius d’Excel amb que treballa, perquè la connexió és tant lenta i dolenta que li tarda molt de temps a guardar-se el document i se li bloqueja fàcilment l’ordinador.

Al dia anterior, vaig anar a Os de Civís, mai hi havia estat, i la carretera fins arribar-hi em va sorprendre, perquè mentre vaig romandre per territori andorrà, estava ben asfaltada, però quan vaig entrar Catalunya immediatament me’n vaig adonar, perquè més enllà del cartell indicatiu, la mateixa carretera havia canviat totalment, acabava d’entrar a la dècada dels vuitanta.

Durant el mes d’abril aquesta revista ha organitzat una exposició a la Sala Sant Domènec sobre els pobles de muntanya amb tertúlies i conferències com la que ahir mateix, titulada “L’Alt Urgell: Passat, present i futur” que van protagonitzar el Carles Gascón, el Lluis Obiols i el Jordi Pasques amb la moderació del Julio Quílez. Van sorgir molts temes però els principals van ser la manca de comunicacions, de llocs de treball i per tant, riquesa i conservació del territori i finalment, la relació amb Andorra, els seus pros i contres.

Extreure’n una conclusió és complicat a parer meu, perquè van sorgir moltes qüestions que haguessin donat per debats independents però em vull quedar amb dues idees que penso que han de ser consecutives i posteriorment anar de bracet. És a dir, primer que nosaltres mateixos, els que vivim al Pirineu, ens sentim comunitat i defensem i destaquem els nostres trets característics com és la nostra forma de viure i tradicions. I, lluitem per preservar-los i no canviar-los per una urbanització/comoditat imposada des de fora, perquè la nostra vida diària no podrà equipar-se n’hi ha de fer-ho amb la de ciutat, per la senzilla raó que els mitjans i entorn no són els mateixos. Pel que és important fer un exercici actiu per no perdre la memòria del que som i com és viu al Pirineu. Perquè el modernisme no ha d’implicar, necessàriament un avenç. I en segon lloc, hem d’aprofitar situacions com les que he indicat al principi, no veient-ho com una invasió o vivint-ho amb angunia, perquè si sabem qui som, aquesta identitat no és veurà amenaçada al contrari, sigui quina sigui la motivació que haurà empès a l’urbanita a instal·lar-se a casa nostra, ella haurà de viure en un entorn i amb uns usos que seran rurals i això conseqüentment implicarà que el que s’està apagant torni a renàixer.

La sobirania no s’aconsegueix amb línies administratives o a través de l’administració que es troba engabiada en una bola de cristall entre pressupostos i/o interessos que la mantenen completament aliena al servei del poble, sinó per la voluntat d’un poble, la seva tenacitat i la defensa de les seva forma de viure, costums i tradicions. Som Pirineu i Som Rurals ho hem de defensar amb tots els instruments que tinguem i sinó ens els busquem.

Compartir