L’últim diumenge del mes de juny va ser el dia mundial de l’orgull LGBTI, s’han fet molts actes reivindicatius i hem vist com els colors de l’arc iris han aparegut per tot arreu però sap la societat quins són els drets i deures d’aquest col.lectiu sobre el paper? És a dir, aquestes reivindicacions tenen un reconeixement formal sobre la llei que a la pràctica és a dir, materialment no es compleixen perquè la societat va en una altra direcció o bé, hi ha mancances legals? o ambdós?
L’arc iris es tradueix amb un glossari extens de diferents conceptes com el de bisexual, cisgènere, expressió o identitat de gènere, intersexual, queer… i la major part de la societat només reconeix i coneix el significat de menys de la meitat d’aquest termes i que la llei engloba de forma global amb el terme LGBTI per tant, la regulació és genèrica i dóna lloc a llacunes, perquè la igualtat en si provoca desigualtats. La realitat i la societat és com l’arc iris ens mostra i, no una societat uniforme i per tant, regular en les normes i buscar amb els fets que la realitat sigui d’un únic color és invisibilitzar i provoca una revictimitazació o victimització secundària, és a dir, una doble discriminació primer, per formar part d’un col.lectiu objecte de vulneracions i atacs i, després per la invisibilització de les administracions.
Actualment, el marc jurídic a escala global ha permès un canvi de visió social en gran mesura per l’esforç en sensibilitzar, informar i divulgar, per tant és indiscutible que em avançat, però el que em pregunto és fins quant. La legislació catalana que va uns pasos més endavant que la d’Espanya que no disposa de cap normativa que protegeixi aquest col·lectiu. El Parlament català va publicar l’any 2014 la per garantir els drets LGTBI i per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia. A més a més, disposem d’altra normativa sobre aquest àmbit tot i que no regula directament la protecció dels drets del col.lectiu LGTBI però treballa per la igualtat com la llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes. Però com deia n’hi ha prou? Que ens diu la llei sobre LGBTI?
La llei defineix i estableix:
• com a mandat bàsic el principi de no discriminació, igualtat i la superació dels estereotips
• assenyala quins són els òrgans que estan treballant en aquesta matèria
• en quins sectors s’ha d’intervenir
• i imposa un règim sancionador com garantia de compliment
Però i la societat? n’hi ha prou en que la llei és limiti a dir que no s’ha de discriminar? perquè que una persona que s’identifiqui amb el col.lectiu LGBTI es pot trobar que en:
• L’entorn laboral no mostri la seva identitat per por a represàlies, sotment-la a estrés i tensió aquesta situació o que tingui por d’iniciar un canvi de sexe per poder perdre la feina
• El marc esportiu i de lleure ens trobem que és dual, equips unisexes, vestuaris separats…
• L’espai cultural i dels mitjans de comunicacions, no hi han referents, no hi han protagonistes transexuals per exemple en sèries o pel.licules sino com a simple excepció, i naturalment és nul·la la presència en la publicitat
• El sistema educatiu és similar a l’entorn laboral però amb l’agreujant que la persona encara depén d’uns pares o tutors i d’uns professors… és l’época més sensible i on és produiex la socialització
• L’àmbit sanitari manca informació dels professionals i s’ha de trebsllar per evitsr que es patologitzi el que no és malaltia ni problema.
La clau passa per formar, i per incidir en la practicitat, en el dia a dia, perquè la llei genèrica demostra que només és forma i pantalla, necessària en una societat que s’estructura i funciona en base a un sistema sí, però insuficient i tampoc, s’ha de dir, mai ha de ser l’eina bàsica i indiscutible. S’ha de treballar des de l’àmbit local perquè és qui està més a prop de la societat però actualment, les politiques en relació a la diversitat afectiva-sexual i de gènere són escasses, s’hi ha treballat poc, manquen les eines necessàries per crear polítiques inclusives, s’han focalitzat les admimistracions, com en la majoria de casos, en la urgència i en el més visible, en aquest cas la igualtat de la dona per eradicar la violència contra elles, no gens important, no vull que s’entengui el contrari, però s’ha oblidat altres col.lectius que també pateixen violència.
En conclusió, des del meu punt de vista, considero que és necessari que s’elaborin plans locals sobre LGBTI realitzats a través d’una perspectiva interseccional, és a dir una visió completa entrellaçant i partint dels diferents eixos d’opressió que engloba la interdependència que existeix entre opressors i oprimits treballant amb més d’una variable com ara la classe social o el gènere. Perquè cal treballar per trencar amb la construcció social i cultural i per tant, s’han de reivindicar demandes materials, reals, lluitar perquè aquest ideal que pretén dibuixar la llei establint que s’ha de trencar amb els esteorotips és compleixi a la societat de forma constructiva a partir del coneixement i la cultura i no a base de fer complir un règim sancionador perquè alliçonant no eduques, ni fas pensar, ni tampoc empatitzar, així no és sociabilitza.
