Aquests dies m’ha vingut sovint a la ment el record d’una obra de teatre en que vaig participar quan era petita a l’escola. I tractava d’una nena que era una captaire, i que es passava el dia asseguda al terra en un carrer comercial molt transitat. Estava situada en els volts de Nadal, pel que la nena veia molta gent amunt i avall carregats amb bosses de regals, veia com tot el carrer estava il·luminat per les típiques llums de nadal i que els aparadors feien molt de goig. Però ella, no sabia que no tindria Nadal, ella estava sola i asseguda en un racó del terra d’aquell carrer oferint a la gent l’únic que tenia per poder vendre, unes caixes de llumins. Però naturalment, la gent la ignorava, o millor dit, directament no la veia perquè estaven ocupats i preocupats en comprar els regals i menjar necessaris per fer una bona celebració i la situació en que es trobava la nena no era assumpte i problema d’ells, ja que no es pot arribar a tot, segurament es deien i cada ú ja té lo seu. Pel que la nena, al no poder vendre res, va començar a encendre llumins a fi, de poder escalfar-se una mica, ja que fos només les mans, perquè a part de gana tenia molt fred. Cada vegada que encenia un llumí, tancava els ulls, assaboria aquella petita escalfor momentània i somiava, en que obria paquets de regals, o en el següent llumí, que estava asseguda en una taula plena de gent i encara més plena de menjar…

Avui que tot just queda un mes per una festivitat que deixant de banda, el seu significat religiós, ha perdut el seu sentit, el d’apropar la família, i el de que durant tres dies tots poguéssim gaudir d’aquells privilegis que durant l’any no ens podem permetre, però sobretot l’afecte i reunió familiar que després d’un any ens puguem reunir amb els nostres. Però ara en els temps actuals que celebrarem? Té sentit continua amb la patomímia del consumisme del Nadal?  I sobretot quantes venedores i venedors de llumins hi hauran?

La pandèmia ens ha despullat, ha provocat que el sistema s’hagi col·lapsat del tot, o millor, dit que la societat per fi, s’hagi adonat d’aquest bloqueig i que el sistema no era ni just ni avançat ni encara menys, democràtic o equitatiu i, que el règim de que els millors són els primers, que els que tenen més són els més privilegiats i per tant, un règim econòmic, social, cultural… que premia el millor, el més format, el més llest, el més ric, el més guapo, el més caradura perquè no dir-ho, s’ha tret la mascareta precisament i paradoxalment ara deixant-nos enmig d’una catàstrofe social que no es resoldrà així com així, que ni sap per altra banda, com i, que potser no es vol buscar una solució com seria avui per avui, assegurar una renda social garantida, invertir, preparar-se per futures pandèmies i sobretot renovar els mecanismes democràtics i no deixar-ho tot en mans d’aquests “PAC” (parientes – amigos –y conocidos) que són les èlits que decideixen per nosaltres.

El judaisme, el cristianisme i també la religió musulmana defensen uns valors d’humilitat, veritat i perdó, d’amor, justícia i pau i també el de la caritat a ajudar qui pateix, potser seria un bon moment aquest any on la malaltia ens ha ensenyat per qui no ho sabia que som humans i fets tots de la mateixa matèria, a que els recordessin o millor dit aprenguessin aquests valors i els apliquessin, deixant de passar de llarg pel carrer i es paressin ajudar a qui estan venent llumins si encara els hi queda alguna caixa.

PD: ja no demano que s’hi asseguin perquè seria ja massa pretensiosa per la meva part i més que optimista extremadament il·lusa i utòpica.